Portem un any des de l'aprovació de la Llei de promoció de la vida autònoma i atenció a la dependència. Un any és poc temps per desplegar un nou sistema d'atenció amb l'ambició que implica la llei. I un any és molt per les persones que viuen en situació de dependència i les seves famílies, perquè l'espera es fa molt llarga.
S'han creat moltes expectatives amb una llei que reconeix aquest nou dret social. I si s'han creat tantes expectatives és perquè era molta la necessitat. Calia respondre de forma contundent a una situació que cada vegada afecta a més persones, especialment pel procés d'envelliment de la nostra població. La llei reconeix de forma universal aquest dret, i per tant, incorpora al sistema de serveis socials també a les classes mitjanes, excloses fins ara.
Desenvolupar un sistema d'aquestes característiques requereix el seu temps, l'increment dels recursos, una major coordinació i cooperació entre les administracions, i una atenció molt més individualitzada de la persona en funció de la seva situació.
És cert que es detecten alguns problemes, és cert que hi ha llista d'espera, ... però també és cert que com a mínim ara podem parlar de la implantació de la llei o fins i tot queixar-nos, perquè tenim llei, cosa que fa un any no.
El resultat des del desembre passat fins a data d'avui és que 13.000 persones disposen ja del seu Pla Individual d'Atenció a Catalunya, que el Govern de la Generalitat ha invertit 50 milions d'euros, o que la prestació mitjana per persona dependent és de 516 euros. S'han rebut 72.738 sol.licituds, xifra que ens indica la importància de la demanda, de les quals 46.698 s'han fet les corresponents valoracions.
Vull destacar algunes millores que em semblen fonamentals.
Per fi es reconeix la figura del cuidador no professional, és a dir, el familiar que fins ara ha tingut cura sense cap valoració i molt sovint renunciant a la seva pròpia vida laboral. Més del 80% correspon a dones. Per fi ara reben la formació adequada, tant per la cura de la persona dependent com per la cura de sí mateixa, per fi reb una prestació econòmica i per fi cotitza a la seguretat social. Les prestacions vinculades a cuidador no professional són encara molt elevades, però és fruit de la realitat actual, cosa que anirà canviant al llarg dels anys.
Les valoracions de les persones es realitzen a domicili, gran avenç per conèixer la realitat també de l'entorn que acull i de quina manera la persona amb dependència. En aquest sentit, és l'administració que s'adreça a la persona i no al revés com fins ara. Haurem de continuar guanyant en el que significa realment una vida autònoma, que és l'objectiu, una vida prou digna per a tothom, que és el nostre ideari. La figura de l'assistent personal, un cop estigui regulat, serà un gran pas endavant en aquest sentit. És un canvi d'actitud, des del reconeixement de la llibertat de les persones amb gran dependència física a organitzar i viure la vida segons el seu projecte vital.
Cal un canvi de paradigma, les residències han de ser l´últim recurs, abans però, s'han d'oferir els serveis i l'atenció des de la proximitat a l'entorn de la persona.
Resta molt per fer i per millorar sense cap dubte, però hem començat a canviar les coses. No és conformisme, és reconèixer que estem en camí.
Ara caldrà avaluar quins són els aspectes que necessiten de millora, quin impacte està tenint aquesta política. I sobretot cal escoltar i reforçar els ens locals, que és la primera porta d'accés dels ciutadans i ciutadanes i qui al final veu els rostres i no només els expedients. Més recursos i una altra manera de treballar per poder fer la feina amb condicions óptimes que millora en definitiva l'atenció als ciutadans.
S'han creat moltes expectatives, és cert, i en política cal saber també gestionar les expectatives.
Per això, entre altes coses, les prestacions seran amb caràcter retroactiu des del dia que es fa la sol.licitud. Per això el Govern ha anunciat una prestació mínima garantida. Per això s'han reforçar en nombre els professionals, però això cal continuar agilitzant els tràmits.
Però quan la necessitat és gran, és més difícil gestionar l'esperança que arrenca un projecte d'aquesta magnitud.
Portem anys de retard, masses anys de retard, per falta de previsió, planificació i gestió dels governs anteriors. No s'ha provocat el canvi fins als governs progressistes a l'Estat i a Catalunya. Per alguna raó serà que no cal que expliqui perquè és conegut quines són les prioritats i els idearis de cada opció política. I la ciutadania ho sap.
