dijous, 22 / maig / 2008

Autonomia personal i dependència


Portem un any des de l'aprovació de la Llei de promoció de la vida autònoma i atenció a la dependència. Un any és poc temps per desplegar un nou sistema d'atenció amb l'ambició que implica la llei. I un any és molt per les persones que viuen en situació de dependència i les seves famílies, perquè l'espera es fa molt llarga.

S'han creat moltes expectatives amb una llei que reconeix aquest nou dret social. I si s'han creat tantes expectatives és perquè era molta la necessitat. Calia respondre de forma contundent a una situació que cada vegada afecta a més persones, especialment pel procés d'envelliment de la nostra població. La llei reconeix de forma universal aquest dret, i per tant, incorpora al sistema de serveis socials també a les classes mitjanes, excloses fins ara.

Desenvolupar un sistema d'aquestes característiques requereix el seu temps, l'increment dels recursos, una major coordinació i cooperació entre les administracions, i una atenció molt més individualitzada de la persona en funció de la seva situació.

És cert que es detecten alguns problemes, és cert que hi ha llista d'espera, ... però també és cert que com a mínim ara podem parlar de la implantació de la llei o fins i tot queixar-nos, perquè tenim llei, cosa que fa un any no.

El resultat des del desembre passat fins a data d'avui és que 13.000 persones disposen ja del seu Pla Individual d'Atenció a Catalunya, que el Govern de la Generalitat ha invertit 50 milions d'euros, o que la prestació mitjana per persona dependent és de 516 euros. S'han rebut 72.738 sol.licituds, xifra que ens indica la importància de la demanda, de les quals 46.698 s'han fet les corresponents valoracions.

Vull destacar algunes millores que em semblen fonamentals.

Per fi es reconeix la figura del cuidador no professional, és a dir, el familiar que fins ara ha tingut cura sense cap valoració i molt sovint renunciant a la seva pròpia vida laboral. Més del 80% correspon a dones. Per fi ara reben la formació adequada, tant per la cura de la persona dependent com per la cura de sí mateixa, per fi reb una prestació econòmica i per fi cotitza a la seguretat social. Les prestacions vinculades a cuidador no professional són encara molt elevades, però és fruit de la realitat actual, cosa que anirà canviant al llarg dels anys.

Les valoracions de les persones es realitzen a domicili, gran avenç per conèixer la realitat també de l'entorn que acull i de quina manera la persona amb dependència. En aquest sentit, és l'administració que s'adreça a la persona i no al revés com fins ara. Haurem de continuar guanyant en el que significa realment una vida autònoma, que és l'objectiu, una vida prou digna per a tothom, que és el nostre ideari. La figura de l'assistent personal, un cop estigui regulat, serà un gran pas endavant en aquest sentit. És un canvi d'actitud, des del reconeixement de la llibertat de les persones amb gran dependència física a organitzar i viure la vida segons el seu projecte vital.

Cal un canvi de paradigma, les residències han de ser l´últim recurs, abans però, s'han d'oferir els serveis i l'atenció des de la proximitat a l'entorn de la persona.

Resta molt per fer i per millorar sense cap dubte, però hem començat a canviar les coses. No és conformisme, és reconèixer que estem en camí.

Ara caldrà avaluar quins són els aspectes que necessiten de millora, quin impacte està tenint aquesta política. I sobretot cal escoltar i reforçar els ens locals, que és la primera porta d'accés dels ciutadans i ciutadanes i qui al final veu els rostres i no només els expedients. Més recursos i una altra manera de treballar per poder fer la feina amb condicions óptimes que millora en definitiva l'atenció als ciutadans.

S'han creat moltes expectatives, és cert, i en política cal saber també gestionar les expectatives.

Per això, entre altes coses, les prestacions seran amb caràcter retroactiu des del dia que es fa la sol.licitud. Per això el Govern ha anunciat una prestació mínima garantida. Per això s'han reforçar en nombre els professionals, però això cal continuar agilitzant els tràmits.

Però quan la necessitat és gran, és més difícil gestionar l'esperança que arrenca un projecte d'aquesta magnitud.

Portem anys de retard, masses anys de retard, per falta de previsió, planificació i gestió dels governs anteriors. No s'ha provocat el canvi fins als governs progressistes a l'Estat i a Catalunya. Per alguna raó serà que no cal que expliqui perquè és conegut quines són les prioritats i els idearis de cada opció política. I la ciutadania ho sap.

diumenge, 18 / maig / 2008

Cap de setmana de fira

Latigo. Ramon Bassas


Algodón de azúcar. Horacio Lledías

Diu una nena al baixar del látigo, "quin ensurt a cada volta, em semblava que se'm movien totes les dents!" . (cal dir que pel seu somriure, es troba a l'inici d'establir una llarga amistat amb el ratoncito perez).

La fira és d'aquells esdeveniments que poc o gens han canviat de quan érem petits.

Tens algun record?

Festa de barri (I)


Comencem amb les festes. La primavera ho permet.
Aquest cap de setmana les festes de Via Europa, a Mataró. Cal agrair a la gent que ho fa possible. Són bones excuses per sortir al carrer. L'associació de veïns busca consolidar barri.

Una zona urbana ben planificada i porta d'una de les entrades a la ciutat, que va servir, també, per cosir altres barris nascuts de l'autoconstrucció i més antics com la Llàntia i Cirera.

Em quedo amb la connexió entre espais verds, des de la plaça Antonio Machado a Roques Albes, Can Boada i el Parc Central. Amb el mar al fons. Una invitació a fer una bona passejada.

El futur de l'autogovern


Anoto algunes reflexions, breus, que em semblen suggerents. De la jornada de la Convenció pel Futur celebrada divendres 16 de maig, concretament de la taula sota el títol "El futur de l'autogovern".


Margarita Saez-Díez. Les posicions negatives cap a Catalunya són compartides no només per la dreta, també per l'esquerra no perifèrica. Si la sentència del Tribunal Constitucional és negativa, tindrà un impacte de desestabilització a Catalunya, però també a Espanya, i creixeran les posicions sobiranistes.

Miquel Caminal. Els tres fonamentals del catalanisme és que un poble és lliure quan s'autogoverna, i Catalunya forma part d'Espanya com a projecte no obligat, sí compartit. Portem trenta anys intentant que sigui compartit. Des de Catalunya cal buscar aliances amb els altres per tal de reconèixer Espanya com a Estat plurinacional i plurilingüístic.

Josep Oliver. En la desafecció cap a Espanya hi ha una base econòmica, i cal tenir present dos grans canvis que s'han produït: les decisions econòmiques ja no depenen d'Espanya, depenen de la Unió Europea, i hem deixat de ser la fàbrica d'Espanya. Tenim dos grans reptes: les polítiques vinculades a la demografia (immigració, envelliment,...) i la manera de produir (educació/competitivitat/infraestructures). L'autogovern i el finançament han de respondre a aquestes reptes. Si no, la desafecció creixerà.

Miquel Iceta. El futur de l'autogovern és el desplegament de l´'Estatut. Necessitem, els ciutadans necessiten, transparència de les postures dels partits al respecte. Patim un excés de tacticisme que fa perdre credibilitat a la política catalana. L'actual competició de virilitat nacionalista desmobilitza. Volem eixamplar el sentiment cívic del catalanisme, la unitat civil per mobilitzar majories.

Miquel Roca. El futur es juga ara, s'ha fet present. L'autogovern depén de la voluntat política de com es llegeixi la Constitució i l'Estatut. El debat està centrat en la voluntat política i no en qüestions jurídiques. L'EAC ha estat aprovat per dos parlaments i refrendat pel poble de Catalunya, la institució, el Tribunal Constitucional (en referència a la sentència sobre l'EAC) es deu a aquesta voluntat del poble.

Ernest Maragall. El full de ruta és l'Estatut, com afrontaríem la situació actual (els reptes) sense l'Estatut 2006?. Ens hem de creure que Catalunya és un subjecte polític i ens hem de creure el projecte federal per a Espanya, i ho hem d'explicitar. Quins són els altres federalistes? els presidents de les CCAA. Quina és la veritable càrrega en la despesa segons les competències tranferides?. Cal no barallar-nos amb les altres CCAA, diguem-li junts a l'Estat.



divendres, 16 / maig / 2008

El món es fa petit

La globalització és la reducció dels espais i l'acceleració del temps. Definició de Josep Ramoneda ahir a les jornades de Educación, globalización e interculturalidad. Espais que es fan més petits i temps que va més depresa. Les oportunitats de mobilitat i comunicació fan que les distàncies es mesurin en minuts i no en kilòmetres.

La globalització també és el moviment de capital, d'idees i de
persones. Els moviments migratoris formen part de la història de la humanitat. Però els moviments actuals no tenen precedents, per la seva quantiat i per la seva multidireccionalitat.

Les causes d'aquesta globalització aterren a nivell local. Està l'espai local preparat per la digestió i gestió dels seus efectes? Davant la globalització l'espai local pren protagonisme. És una paradoxa?
La foto correspon a l'exposició del CCCB, "Ciutas Ocasionals".